Discurs pronunciat per GERVASIO SANCHEZ (periodista i fotògraf) durant l’entrega dels premis ORTEGA Y GASSET aquest 7 de maig.

 EN EL ACTO ESTABAN PRESENTES LA VICEPRESIDENTA DEL GOBIERNO, VARIAS MINISTRAS Y MINISTROS, EX MINISTROS DEL PARTIDO POPULAR, LA PRESIDENTA DE LA COMUNIDAD DE MADRID, EL ALCALDE DE MADRID, EL PRESIDENTE DEL SENADO Y CENTENARES DE PERSONAS.

 Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

 Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía  convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

 Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del  Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan  un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos  Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor  Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y  permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

 Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo  decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado  hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas  antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han  conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana  Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

 Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.

Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la  ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

 Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero  permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con  conflictos internos o guerras abiertas.

 Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo  cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

 Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

 Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

El discurs de Gervasio no va ser publicat ni comentat per El País, ni per l’Heraldo de Aragón (diari os van publicar les fotos)

*Eskerrik asko, Gorka

(Optimitzat per a web i iPhone) ;-)

Ahir, fullejant El Mundo a la recerca d’algun nou atac despietat a Rajoy, em trobo amb el següent “El ordenador más portátil de El Mundo cuesta… cero euros”.

Coi -em dic-, vaig rellegint i sembla que la història és un portàtil de 7 polzades amb modem 3.5G que el pots aconseguir omplint una cartilla amb 30 del 40 cupons que aniran sortint amb el diari. Doncs mira tu, em vaig apalancant dos cupons diaris i em faig amb dos miniportàtils que per aquí abaix al quiosc anirien de puta mare. 

Fins que arribo a la lletra petita, però petita-petita, al final de la notícia i després de tornar a llegir “y le costará el increíble precio de 0 euros”. Doncs bé, la lletra petita-petita diu això: “Oferta válida al adquirir 24 meses de conexión 3.5G a 3,6Mbps con acceso ilimitado al precio de 32 euros/mes + IVA”.

Quins collons! D’acord que vaig pecar una mica d’idiota per pensar que es regalen duros a quatre pessetes, però osti, és que el que per al diari costa “el increíble precio de 0 euros” es converteix per art de màgia en 890,88 €!

En fi, Pedro J., que el massoca ets tu! ;-)

Aquesta setmana ha estat una mica de bojos i ens han trucat bastant de la premsa, a banda de rebre moltes felicitacions dels nostres clients. Gairebé semblava que havia guanyat la champions, però mireu, sense ser res d’un altre món la veritat és que la notícia té un cert tirón.  Ahir es va notar penya que venia a la plaça expressament amb el seu portàtil i avui fins i tot li hem posat una cadireta a un francès a qui, pobre, se li penjaba el Windows. Ell ja em deia: “no, si la connexió va de conya, el problema el tinc amb el Windows”. I jo li deia que “je ne peut pas rien à faire. Le Windows c’est le que c’est. D’ou no n’hi ha n’on peut pas rajar. :-). En fi, anècdotes a banda, ahir em van entrevistar al programa Cabaret Elèctric d’iCat FM. Aquí teniu el tall de cinc minutets on hi surto:

El Tall

A la següent entrada teniu l’entrevista que em van fer per Gràcia Televisió i Barcelona Televisió que en principi s’ha emès avui a BTV i que està penjada de la web de GTV.

Aquests dies m’estic tornant un incondicional de El Mundo perquè la veritat és que el morro que li fica el Pedro J. a la “crisi” del PP és increïble. Vaja, que ell i el col·lega Losantosl a creen l’atien i després la reflecteixen com si ells no hi hagin tingut res a veure. 

Valgui la reflexió quiosquera per introduir el vídeo del Polònia, que l’he vist avui a escolar.net i és -senzillament- brutal. Com en els millors temps del Cròniques Mauricianes… dintre vídeo!

La veritat és que no m’esperava una reacció tan càlida de la comunitat de Menéame, ni tan sols sortir a portada, però la veritat és que ha pujat a una velocitat vertiginosa i, el que més em satisfà, sense cap vot negatiu. 

I llàstima que al final ahir a la tarda plogués perquè realment es va notar un cert “efecto llamada”. A migdia hi havia tres persones amb portàtil a la plaça i feia goig.

He capturat el fil del menéame per tenir-lo en arxiu, aquí us el deixo:

http://www.quioscrevolucio.com/wp-content/uploads/2008/06/el-primer-ciberquiosco-de-barcelona-ya-es-una-realidad.pdf

Ja ho veieu, avui no només venem Vanguàrdies sinó que també hi sortim!

Avui m’he trobat amb l’Àlex, el quiosquer de Travessera/Torrent de l’Olla i m’ha comentat que està de finalista d’un consurs del programa El Hormiguero de Cuatro on es vota qui surt més lleig a la foto de carnet.

Doncs bé, l’Àlex està el cinquè del rànquing i si arriba als tres primers té un viatge pagat a Madrid. Si guanyés, doncs un cotxe, tu…

En fi, feu que un gracienc guanyi alguna cosa, ni que sigui al més lleig!

I no és per res, però lleig surt de llarg…

[Cal estar registrat a la web de Cuatro per votar. Ja us ho aviso.]

Després de gairebé un mes de proves, ja podem oferir cobertura wi-fi a la Plaça des del Quiosc. Tots els qui us volgueu connectar des del vostre portàtil només heu d’apropar-vos a la plaça i buscar el SSID “Xarxa Oberta Quiosc Revolució”. Segurament al vostre rastrejador també hi trobareu una altra xarxa anomenada “http://www.quioscrevolucio.com”. La raó d’això és que finalment hem optat per crear dues xarxes diferents, una totalment oberta -sota la que funcionen els protocols bàsics per connectar-se a Internet i mirar el correu- i una altra de tancada per a ús intern.

Per donar-li una mica d’originalitat a l’assumpte, també és possible imprimir documents des de la xarxa oberta. Si necessiteu en un moment donat imprimir algun document només heu de connectar-vos a la Xarxa Oberta i cercar entre les impressores la “Airport Brother”. Les proves les he fet amb Mac ja que el seu protocol “Bonjour” (abans “Déja Vu”) permet imprimir sense necessitat de drivers específics. No sé si amb PC’s amb Windows o Linux funcionarà. En tot cas, si voleu imprimir veniu a avisar-nos al quiosc que potser la impressora està en mode Fax o Escàner. El preu per impressió serà com el d’una fotocòpia: 10 cèntims/full. Val a dir que es tracta d’una impressora làser en B/N.