La maquineta escurabutxaques, el Público i Marina

Per si no ho sabíeu la mecànica del repartiment de diaris funciona o diuen que funciona de la següent manera: a tu et porten x diaris el dilluns; el mateix dilluns empaquetes les devolucions i les entregues l’endemà al matí. I així cada dia feiner mentre que els caps de setmana no et recullen les devolucions de divendres, dissabte i diumenge fins el dilluns següent.

Bé, fins aquí la mecànica. A partir d’aquí, figura que hi ha una maquineta o programa d’ordinador que depenent del que tu vens (deduït del que tornes) va adequant el servei a la demanda. O més o menys.

Al quiosc ens trobem en que de dilluns a dijous la maquineta més o menys funciona però a partir de divendres (que no oblideu, és a partir de quan el diaris s’han de guardar al quiosc fins dilluns), se li’n va la castanya cosa fina. Així, divendres passat, Marina Press -que és la que em porta la majoria de diaris- se’m planta amb:

ABC 9

EL ECONOMISTA 5

AS 17

CINCO DIAS 4

PUBLICO 33

EL PAIS 63

LA VANGUARDIA 57

EL MUNDO DEPORTIVO 21

AVUI 26

MARCA 9

EL MUNDO PEDRO J. 8

LE MONDE 7

EXPANSION 2

ACTUALIDAD ECONOMICA 6

Després ja us comentaré quants torno, però per començar ens trobem amb què la maquineta sembla que és incapaç de recordar una ordre feta per un humà. El món de la intel·ligència artificial també s’està revolucionant gràcies als avenços i investigacions de le distribuïdores de premsa. És que són la hòs-ti-a, tu…

Doncs bé, la primera ordre humana que vaig dir-li a una màquina simple com és un contestador automàtic (o potser un adroïde que el suplantava) fou que introduís a la maquineta aquesta asseveració: “no vull més de 5 ABC’s ni de 5 Mundos (P.J.) encara que regalin la Sagrada Família“. Jo crec que amb cinc ja compleixo sobradament la meva quota democràtica, del dret a la informació plural i tal i tal. Però tot té un límit, tu. I el límit el vaig marcar en 5. 

Tornem, doncs, a la llista. Què coi fan 9 (nou!) ABC`s i 8 (vuit!) Mundos al meu quiosc?  Somnien els androïdes amb ovelles fatxendes? 

Com podeu observar la maquineta s’ha passat l’ordre humana pel forro dels pebrots i ha incomplert clarament la segona llei de la robòtica, indirectament la primera i molt tangencialment la tercera.

Així que Déu n’hi do amb la maquineta, desafiant el mismísimo Assimov. 

I amb els Públicos em passa tres quartes parts del mateix. Vaig demanar-li a la maquineta 20, 20 i 20 per divendres, dissabte i diumenge i la cosa funciona així des de fa tres o quatre mesos: 

• • Me’n porten 20, 63, 57
  • Em queixo demanant 20, 20, 20
  • Em porten 20, 20, 20
  • No em queixo
  • Em porten 33, 63, 77 

I tornem a començar amb la singularitat que dissabte i diumenge el número és indeterminat sempre que almenys tripliqui els 20 demanats originàriament.

Com a hipòtesi alternativa a la rebel·lió de les màquines hi ha la dels successos paranormals. Aquesta va ser la meva primera hipòtesi (que ja vaig descartant per donar-se massa freqüentment) i de fet vaig enviar un fax a Marina per compartir la meva preocupació per l’esdevenidor de la seva empresa. El fax (del 13 de març de 2008) deia així:

Benvolguts distribuïdors,

Fa unes setmanes que es venen produïnt uns estranys efectes paranormals amb la distribució del diari Público. La qüestió és que, vés a saber perquè, un bon divendres me’n van arribar 65, dissabte 124 i diumenge tants que ni me’n recordo.

Un futimé, vaja. Vaig tenir dilluns una interessant conversa amb el vostre contestador automàtic demanant-li si us plau, porfaplis, que me’n portessiu només 20 els divendres, dissabtes i diumenges. La cosa va funcionar a la setmana següent però al cap de dues es va produir una mena d’atac amnèsic general a les vostres instal·lacions i de nou em vau portar prou Públicos com per empaperar el Palau San Jordi.

Llegiu-ho de nou perquè a la següent setmana vaig fer i va passar el mateix.

Total, que avui ens tornem a trobar amb un albarà de 65 CD’s del Público per demà i “me temo lo peor.”

Un cop havent parlat amb la simpàtica companya vostra que s’amaga darrera del número 5 m’ha recomanat que, a part de parlar-ho amb ella, o bé truqui al contestador o bé enviï un fax. Donat que del contestador ja no me’n refio ni un pèl, aquí va el Fax.

Que diu:

Si us plau, la meva petició de Públicos és:

Divendres:

20

Dissabtes:

20

Diumenges:

20

exemplars

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Maurici Rodon

En fi, que ja veieu. Porto des de fa gairebé tres mesos carregant a la meva esquena uns 100 o 150 quilos més de Públicos dels que originàriament havia demanat (penseu que, a part del diari, el cap de setmana hi ha pelis, llibres i CD’s; jo calculo que cada diari deu pesar quelcom més de mig quilo però ja us ho confimaré).

I tot per la maquineta rebel dels dallonsis. És curiosa perquè la molt barjaula té la particularitat que sempre que en té ocasió t’apuja el servei però mai dels mais te’l rebaixa. Ni que tornis tots els exemplars repetidament d’una publicació.

Jo, si algú de Marina m’està escoltant, m’ofereixo de bon rotllo a donar-li un repàs al software aquest que sembla que us l’hagin regalat retallant cupons de La Vanguàrdia i engantxant-los a la cartilla corresponent.

Mismamente aquest humil quiosquer que sóc jo he treballat d’enginyer de software durant cinc anys i voluntàriament, si voleu vinc i m’ho miro. Tant se val el llenguatge de programació en què estigui fet, ja et dic jo que en qualsevol sistema de base de dades, crear un camp amb un checkbox que posi “Bloquejar” i que efectivament bloquegi i fixi les peticions no costa gaire de fer. Vaja, que es fa en un plis-plas. Això per quan us en demano 20, 20 i 20 o 5 com a màxim.

Per l’altra qüestió, la d’enviar més exemplars injustificadament i que el programa no rebaixi el servei podria ser degut a que la fòrmula tingués algun error en els camps de càlcul i que en comptes de restar, sumi, o sumi zero. Res, és mirar-ho un momentet a veure on és l’error. No cal ni passar-hi un debugger ni res d’això, tranquils, que no us tocaré el codi font.

La sortida de pantalla seria més o menys aquesta:

I la sintaxi, d’allò més senzilla, vaja un IF THEN dels IF THENS de tota la vida:

Dues bones raons

Va, que m’estic eternitzant i encara us voldria comentar dues bones raons per les quals confio en Marina i crec que resoldran ràpidament els problemes d’implementació del seu programari i que no són d’aquells que et diuen que “és que el món de la distribució no funciona així”.

Bé, aquestes són les dues bones raons:

Simpatia-i-bellesa i professionalitat. Us presento la Montse mon amour, la comercial de Marina que em ve a veure cada quinze dies. Ens posem a la terrasseta del quiosc i dinem junts tot fent els pedidus de material atípic de Marina, com poden ser els bolis, la cinta adhesiva, cromos i coses per l’estil.

Ella sempre que pot em tira un cable i de fet va trucar ella també als seus companys demanant per a mi només 20 Públicos però, com sempre, va funcionar la primera setmana però a la segona la ídem llei de la robòtica fou qüestionada de nou.

Si no fos per tu, Montse, estaria tan cabrejat amb Marina com amb Sade. Però és que les teves virtuts són molt grans, eleves el nivell de les paraules i les teves frases sempre es semblen ben rodones.  I tant pot ser parlant de metes a la vida com de melons, per dir alguna cosa. No ets de les que sumen pomes amb peres ni reclames pagar-les a escot. Si per mi fos et faria un bust per retre’t homenatge al quiosc. I dos també. M’aixeques molt els ànims i s’agraeix enmig d’una cosa tan dura com és aquesta feina, que sovint és un pal ben gros i que no només no baixa sino que, al contrari, s’eleva cada cop més. I hi ha un moment en què un esclata i deixa anar tota la mala llet que porta dins. I és que segons com és per acabar tips. I amunt.

Però, reina meva, mira al final la de diaris que he de tornar d’un dia com divendres

       ABC 9 —– en torno—– 9 (oleeeee, pleno total!) 

EL ECONOMISTA 5 —– en torno—– 5

AS 17 —– en torno—– 16

CINCO DIAS 4 —– en torno—– 4 

PUBLICO 33 —– en torno—– 13 (n’he venut 20 justos!, hay que joderse tu, justament el que volia)

EL PAIS 63 —– en torno—– 20 

LA VANGUARDIA 57 —– en torno—– 22

EL MUNDO DEPORTIVO 21 —– en torno—– 16

AVUI 26 —– en torno—– 14

MARCA 9 —– en torno—– 4

EL MUNDO PEDRO J. 8 —– en torno—– 4 (mecatxis! un 50% és massa)

LE MONDE 7 —– en torno—– 7 (moi, je n’ai demandé deux seulement)

EXPANSION 2 —– en torno—– 2

ACTUALIDAD ECONOMICA 6 —– en torno—– 6    

Més o menys com la setmana passada i un clar exemple que el programet aquest necessita un nou procés de testing ben definit i acurat.

Bé gent, avui he aprofitat que és dissabte per postejar i Déu n’hi do de l’extensió del post. Però mira, si vaig recuperant el costum d’entrar als blocs de Gràcianet i fer apunts, almenys per uns moments m’evadeixo de les coses més dures del quiosc. Tot i que pugui parlar-hi, no és feina, és el plaer d’escriure i la possibilitat de comunicar. 

Diumenge, a partir de es 7:30 ja sabeu on trobar-me. I si fa sol i bon dia farem vermutet i tot.

Salut i [quiosc] Revolució!

[Reproducció exacta del mail que he enviat fa unes hores a una de les distribuïdores de premsa, SADE*]

 

Aquesta mena de pont de l’1 de maig ha estat, com dic al títol, com el gos de l’hortalà, que ni menja ni deixa menjar. D’una banda, dijous es va treballar força, més que un dijous normal i se’m van acabar els països, vanguàrdies, periódicos i fins i tot El Mundo (glups!). Però després , divendres, dissabte i diumenge han estat dies molt fluixots, especialment avui diumenge, que se m’ha fer bastant avorridot per la falta de moviment tant a la plaça com al propi quiosc. Si haurà estat tranquil el dia que he aconseguit plegar a un quart de quatre! També cal dir –i agrair- l’ajuda del Xavi i de la Sònia en aquesta tasca.

Certament, el fet de tancar més d’una persona es nota moltíssim. Si estàs sol, sempre estàs exposat a que et vingui gent a preguntar ¿que està obert? a demanar-te on està la Plaça del Sol o a demanar-te tabac. Pots dir que sí o que no, però en tot cas, són constants tallades de ritme que arriba un moment que ja no saps que estaves fent.

I com el gos de l’hortalà, que ni menja ni deixa menjar, també podríem parlar de les distribuïdores. Figura que tenen un sistema informatitzat super modern que fa una mitjana dels diaris venuts i que es va actualitzant sobre la marxa per portar sempre una quantitat adequada de diaris; que no en faltin però que en sobrin pocs. I una de dos. O l’aplicació aquesta està programada pel nebot de l’amo de la distribuïdora o senzillament fan el que els hi rota.

Per començar, el que està clar és que el programet no té en compte quan és pont ni quan és festiu ni manté cap històric al respecte. Això fa que aquest dijous se m’hagin acabat ben d’hora un munt de diaris, i per tant que n’hagi deixat de vendre un altre munt i que la resta de dies hagin portat la mateixa quantitat que un divendres, dissabte i diumenge normals i que per tant tingui el quiosc inundat de premsa i unes devolucions exagerades. Avui diumenge, sense anar més lluny, he hagut de tornar més de 70 països i vanguàrdies, amb els seus corresponents suplemenst i tota la patuleia de promocions que signifiquen fer caixes i caixes i carregar quilos i quilos d’un material que senzilement s’ha passejat pel teu quiosc des del divendres per tornar a marxar dilluns. I l’esquena i els ànims se’n ressenteixen.

I d’altra banda el tema de la distribució és molt curiosa. Jo ja suposava que el fet de portar un quiosc no seria bufar i fer ampolles, però hi ha una història de gairebé esclavatge amb les distribuïdores que m’esparvera. El més divertit i que més em va sobtar és que no contesten al telèfon. Així de clar. Parlar amb SADE o Marina Press et pot portar tranquil·lament una hora d’espera a l’aparell. Sí que hi ha faxos i contestadors, òbviament, però aconseguir tenir un mínim feedback és tasca gairebé impossible.

També és curiós que quan demanes una reducció de servei no et fan ni puto cas. Com qui sent ploure, tu.

Dues mostres a tall de’exemple: després d’observar que tornava cada setmana una vintena dels 25 exemplars del Clara que em porten vaig demanar, –primer per fax, després per telèfon– que em portessin només cinc exemplars, que amb això ja en tenia prou. Doncs bé, després del típic “sí, sí, cap problema, ja ho tens apuntat”, a la setmana següent em porten… 68 exemplars! I apa, torna a passar-te una hora al telèfon per queixar-te perquè no serveixi de res, que si ho sentim, que si hi havia una campanya de televisió, que si tal, que si qual. En vaig tornar 63. I me’n continuen portant 20. A mi me la bufa que hi hagi campanyes de televisió o que regalin rellotges d’or i diamants. Quan dic cinc vull dir cinc i no sé quin problema de comprensió lectora pot haver-hi perquè cinc sigui senzillament cinc o 1+1+1+1+1+1.

Un altre cas curiós: porto sis (6!) setmanes implorant que no em portin el panflet parafeixista de la Conferència Episcopal anomenat Alba. Sis (6!) setmanes esperant una hora al telèfon, sis (6!) setmanes sentint “que sí, que ja t’hem tret el servei”. I si m’arribaven dos exemplars, el que he aconseguit les dues darreres setmanes és que me n’arribin tres… En fi, Déu nostro senyor, podries obrar el miracle que no m’arribés mai més el puto Alba als meus dominis?

En fi, que tot plegat un trasbals. Ja continuarem comentant les aventures i desventures del quiosc. Avui, com he tancat d’hora, he anat a dinar i després m’he fotut una clapada d’aquelles que fan història. M’he despertat cap a les tres de la matinada i mira, ja m’espero a les set que arribi la Clara i de pas he estat fent uns petits canvis a la web.

Coda final: Voldria aprofitar avui que tinc temps per fer l’apunt per comentar-vos que si per qualsevol cosa esteu per la Vila d’Horta, allà hi trobareu el millor quiosc d’aquelles contardes a la plaça d’Eivissa, just al davant del Quimet. Casualitats de la vida m’han obsequiat amb conéixer la Mari Carmen i la Iratxe i la veritat és que m’estan ajudant molt en temes que no tenia controlats, metodologies, idees i sensacions diferents. Marchaaando una bona ració de petons cap a Horta.