Discurs pronunciat per GERVASIO SANCHEZ (periodista i fotògraf) durant l’entrega dels premis ORTEGA Y GASSET aquest 7 de maig.

 EN EL ACTO ESTABAN PRESENTES LA VICEPRESIDENTA DEL GOBIERNO, VARIAS MINISTRAS Y MINISTROS, EX MINISTROS DEL PARTIDO POPULAR, LA PRESIDENTA DE LA COMUNIDAD DE MADRID, EL ALCALDE DE MADRID, EL PRESIDENTE DEL SENADO Y CENTENARES DE PERSONAS.

 Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

 Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía  convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

 Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del  Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan  un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos  Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor  Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y  permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

 Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo  decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado  hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas  antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han  conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana  Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

 Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.

Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la  ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

 Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero  permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con  conflictos internos o guerras abiertas.

 Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo  cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

 Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

 Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

El discurs de Gervasio no va ser publicat ni comentat per El País, ni per l’Heraldo de Aragón (diari os van publicar les fotos)

*Eskerrik asko, Gorka

Aquesta mena de pont de l’1 de maig ha estat, com dic al títol, com el gos de l’hortalà, que ni menja ni deixa menjar. D’una banda, dijous es va treballar força, més que un dijous normal i se’m van acabar els països, vanguàrdies, periódicos i fins i tot El Mundo (glups!). Però després , divendres, dissabte i diumenge han estat dies molt fluixots, especialment avui diumenge, que se m’ha fer bastant avorridot per la falta de moviment tant a la plaça com al propi quiosc. Si haurà estat tranquil el dia que he aconseguit plegar a un quart de quatre! També cal dir –i agrair- l’ajuda del Xavi i de la Sònia en aquesta tasca.

Certament, el fet de tancar més d’una persona es nota moltíssim. Si estàs sol, sempre estàs exposat a que et vingui gent a preguntar ¿que està obert? a demanar-te on està la Plaça del Sol o a demanar-te tabac. Pots dir que sí o que no, però en tot cas, són constants tallades de ritme que arriba un moment que ja no saps que estaves fent.

I com el gos de l’hortalà, que ni menja ni deixa menjar, també podríem parlar de les distribuïdores. Figura que tenen un sistema informatitzat super modern que fa una mitjana dels diaris venuts i que es va actualitzant sobre la marxa per portar sempre una quantitat adequada de diaris; que no en faltin però que en sobrin pocs. I una de dos. O l’aplicació aquesta està programada pel nebot de l’amo de la distribuïdora o senzillament fan el que els hi rota.

Per començar, el que està clar és que el programet no té en compte quan és pont ni quan és festiu ni manté cap històric al respecte. Això fa que aquest dijous se m’hagin acabat ben d’hora un munt de diaris, i per tant que n’hagi deixat de vendre un altre munt i que la resta de dies hagin portat la mateixa quantitat que un divendres, dissabte i diumenge normals i que per tant tingui el quiosc inundat de premsa i unes devolucions exagerades. Avui diumenge, sense anar més lluny, he hagut de tornar més de 70 països i vanguàrdies, amb els seus corresponents suplemenst i tota la patuleia de promocions que signifiquen fer caixes i caixes i carregar quilos i quilos d’un material que senzilement s’ha passejat pel teu quiosc des del divendres per tornar a marxar dilluns. I l’esquena i els ànims se’n ressenteixen.

I d’altra banda el tema de la distribució és molt curiosa. Jo ja suposava que el fet de portar un quiosc no seria bufar i fer ampolles, però hi ha una història de gairebé esclavatge amb les distribuïdores que m’esparvera. El més divertit i que més em va sobtar és que no contesten al telèfon. Així de clar. Parlar amb SADE o Marina Press et pot portar tranquil·lament una hora d’espera a l’aparell. Sí que hi ha faxos i contestadors, òbviament, però aconseguir tenir un mínim feedback és tasca gairebé impossible.

També és curiós que quan demanes una reducció de servei no et fan ni puto cas. Com qui sent ploure, tu.

Dues mostres a tall de’exemple: després d’observar que tornava cada setmana una vintena dels 25 exemplars del Clara que em porten vaig demanar, –primer per fax, després per telèfon– que em portessin només cinc exemplars, que amb això ja en tenia prou. Doncs bé, després del típic “sí, sí, cap problema, ja ho tens apuntat”, a la setmana següent em porten… 68 exemplars! I apa, torna a passar-te una hora al telèfon per queixar-te perquè no serveixi de res, que si ho sentim, que si hi havia una campanya de televisió, que si tal, que si qual. En vaig tornar 63. I me’n continuen portant 20. A mi me la bufa que hi hagi campanyes de televisió o que regalin rellotges d’or i diamants. Quan dic cinc vull dir cinc i no sé quin problema de comprensió lectora pot haver-hi perquè cinc sigui senzillament cinc o 1+1+1+1+1+1.

Un altre cas curiós: porto sis (6!) setmanes implorant que no em portin el panflet parafeixista de la Conferència Episcopal anomenat Alba. Sis (6!) setmanes esperant una hora al telèfon, sis (6!) setmanes sentint “que sí, que ja t’hem tret el servei”. I si m’arribaven dos exemplars, el que he aconseguit les dues darreres setmanes és que me n’arribin tres… En fi, Déu nostro senyor, podries obrar el miracle que no m’arribés mai més el puto Alba als meus dominis?

En fi, que tot plegat un trasbals. Ja continuarem comentant les aventures i desventures del quiosc. Avui, com he tancat d’hora, he anat a dinar i després m’he fotut una clapada d’aquelles que fan història. M’he despertat cap a les tres de la matinada i mira, ja m’espero a les set que arribi la Clara i de pas he estat fent uns petits canvis a la web.

Coda final: Voldria aprofitar avui que tinc temps per fer l’apunt per comentar-vos que si per qualsevol cosa esteu per la Vila d’Horta, allà hi trobareu el millor quiosc d’aquelles contardes a la plaça d’Eivissa, just al davant del Quimet. Casualitats de la vida m’han obsequiat amb conéixer la Mari Carmen i la Iratxe i la veritat és que m’estan ajudant molt en temes que no tenia controlats, metodologies, idees i sensacions diferents. Marchaaando una bona ració de petons cap a Horta.